Para empezar a reflexionar sobre la asignatura primero tengo que mencionar los trabajos llevados a cabo durante el transcurso de esta. En primer lugar realizamos un teatro musical, para el cual creamos nosotros mismos el escenario, el vestuario y los abalorios, y en segundo lugar trabajamos danzas y movimientos.
Las clases realizadas durante esta asignatura me han parecido muy innovadoras, ya que nunca me había planteado realizar un vestuario con papel de diario y sobretodo nunca me hubiera imaginado que podría quedar como nos quedo.
La pocas clases realizadas han sido desde mi punto de vista satisfactorias, ya que hemos aprendido diferentes técnicas y formas de trabajar con materiales de reciclaje y de desecho. Todo esto nos será de gran ayuda en un futuro, cuando seamos nosotros mismos los que tengamos que trabajar con los niños, esto nos ayudara a abordar las clases y a tener un amplio abanico de recursos.
Otra de las cosas importantes a remarcar realizada en esta asignatura es la creación grupal de un glogster, para dejar constancia y explicar de una manera visual y escrita todo el trabajo realizado durante el transcurso del curso, sobre todo el trabajo del teatro musical.
En un principio tuve una actitud negativa cuando nos dijeron que teníamos que hacer un glogster para dejar constancia de todo el trabajo realizado, pero poco a poco nuestro glogster fue cogiendo forma y lo fuimos personalizando poco a poco. La verdad es que reconozco que en el glogster queda todo el proceso recogido de una manera muy visual.
martes, 17 de mayo de 2011
viernes, 21 de enero de 2011
Documental: Pensant en els altres
Comentari del documental: “Pensant en els altres”
És un gran documental el qual es basa en una escola, un professor anomenat Toshiro Kanamori i trenta cinc alumnes.
L’objectiu que vol arribar a aconseguir aquest mestre és que els seus alumnes arribin a ser feliços i aprenguin a pensar en la resta dels seus companys i de la gent que els envolta.
De primer cop d’ull el mestre pareix una persona molt estricta i seria amb els nens, però és tot al contrari, és una persona que transmet dolçor, al qual els nens estimen molt. El mestre manté una relació molt rica i única amb els nens, això fa que els nens tinguin confiança amb ell i puguin expressar els seus pensaments i els seus sentiments amb tota naturalitat, sabent que sempre comptaran amb el suport del seu mestre.
El mestre deixa ben clar el missatge que ens vol transmetre, diu que només tenim una vida i que per això hem de viure-la amb alegria, però no únicament pensant en nosaltres, sinó també pensant en els demes.
La veritat és que si ens parem a pensar, en la nostra societat actual la majoria de la gent mira per el seu propi benestar i per els seus propis interessos deixant de banda la resta de persones que ens envolten diàriament, pensem únicament en nosaltres, es a dir, tenim un pensament egoista.
El mètode d’ensenyança amb el qual treballa aquest mestre és un mètode molt ric en tots els aspectes. Treballa amb les cartes del quadern, aquest treball potencia la creativitat dels nens, el treball en equip, el treball a l’aire lliure...
En aquestes cartes els nens escriuen les seves vivències, el seu estat d’ànim i les seves inquietuds. Seguidament les comparteixen amb la resta de companys llegint-les en veu alta. Això fa que el nen que la llegeix pugui exterioritzar els seus sentiments i la resta de companys desenvolupen l’empatia i es posen a la pell del seu company.
El documental em va fer pensar en moltes coses i recordar alguns moments de la meva vida.
Se’m van posar els pels de punta quan la nena explicava que el seu pare s’havia mort feia temps, i ella no havia dit res als seus companys. Aquesta nena estava sofrint per dins, no deixava que cap dels seus companys l’ajudes ja que era una cosa que ho duia dins i no ho treia. La veritat és que jo vaig passar per una situació molt pareguda, l’únic és que jo era més gran. Quan jo tenia setze anys els meu pare va morir d’un vessament cerebral, és a dir, que va ser una mort sobtada. He de reconèixer que ho vaig passar bastant malament, ja que no expressava tot el que duia dins, ho tenia tot emmagatzemat al meu interior i no deixava que ningú hi entrés, per tal de poder ajudar-me. La veritat és que aquella nena em va fer tornar a sentir i a recordar coses del passat i em va fer pensar que si tal vegada ens ensenyessin com el professor Toshiro potser m’hauria ajudat a treure els meus sentiments d’una manera diferent.
La forma de treballar a través dels propis sentiments, em pareix una forma molt enriquidora, ja que a partir d’ells es poden treballar molts d’aspectes com són l’amistat, la companyonia, els valors...
Al documental dona gust poder veure com tots els infants treballen junts, és un grup molt unit, ho comparteixen tot, fins i tot els càstigs per tal de no deixar de banda als seus companys.
Des de el meu punt de vista l’escola és un lloc en el que aprenem a ser persones, a respectar i compartir experiències amb la resta dels nostres companys, un lloc on podem empatitzar els nostres problemes, en definitiva, és un lloc en el qual podem aconseguir una base emocional solida que ens permetrà relacionar-nos d’una manera sana amb la resta de persones de la societat.
L’ultima frase per acabar amb aquest comentari i aquesta opinió personal és que hem de ser feliços creixent amb el respecte propi i l’aliè.
Perquè que he triat aquest treball?
De tots els treballs realitzats a l’assignatura aquest és el treball que més m’ha agradat, el que més m’ha transmès.
El mestre Toshiro Kanamori educa als nens des d’un ambient de respecte absolut, treballant els sentiments, els valors i l’empatia.
Fa que els nens aprenguin a cercar al seu interior i a no emmagatzemar els sentiments, les emocions sinó tot al contrari, els ensenya a exterioritzar-los. D’aquesta manera els nens creixen feliços a partir del propi respecte i de l’aliè.
Com ja he dit amb anterioritat, jo vaig passar per una situació complicada, la mort del meu pare, si tal vegada hagués tingut un mestre com en Toshiro, no m’hagués set tan difícil exterioritzar el meu estat d’ànim i els meus sentiments.
Per totes aquestes coses ha estat el treball que més m’ha agradat. Tots voldríem haver tingut tenir un mestre com en Toshiro.
És un documental que educa per a la vida, una lliçó de vida.
I per finalitzar algunes de les frases de Toshiro Kanamori:
“ Les relacions d’amistat és creen pensant en els sentiments dels altres. Aprendre a pensar en els demés els hi ha ensenyat la clau de la felicitat”
“Esteu aquí per ser feliços. Tots teniu que ser feliços. Si una persona no és feliç, ningú ho serà.”
“Quan la gent t’escolta de debò, viu per sempre en el teu cor”
El documental està dividit en quatre parts:
Primera part: http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=8-mPRGLpzP0
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=6HA6BFsD57U
Quarta part: http://www.youtube.com/watch?v=vA_qA526-hU
És un gran documental el qual es basa en una escola, un professor anomenat Toshiro Kanamori i trenta cinc alumnes.
L’objectiu que vol arribar a aconseguir aquest mestre és que els seus alumnes arribin a ser feliços i aprenguin a pensar en la resta dels seus companys i de la gent que els envolta.
De primer cop d’ull el mestre pareix una persona molt estricta i seria amb els nens, però és tot al contrari, és una persona que transmet dolçor, al qual els nens estimen molt. El mestre manté una relació molt rica i única amb els nens, això fa que els nens tinguin confiança amb ell i puguin expressar els seus pensaments i els seus sentiments amb tota naturalitat, sabent que sempre comptaran amb el suport del seu mestre.
El mestre deixa ben clar el missatge que ens vol transmetre, diu que només tenim una vida i que per això hem de viure-la amb alegria, però no únicament pensant en nosaltres, sinó també pensant en els demes.
La veritat és que si ens parem a pensar, en la nostra societat actual la majoria de la gent mira per el seu propi benestar i per els seus propis interessos deixant de banda la resta de persones que ens envolten diàriament, pensem únicament en nosaltres, es a dir, tenim un pensament egoista.
El mètode d’ensenyança amb el qual treballa aquest mestre és un mètode molt ric en tots els aspectes. Treballa amb les cartes del quadern, aquest treball potencia la creativitat dels nens, el treball en equip, el treball a l’aire lliure...
En aquestes cartes els nens escriuen les seves vivències, el seu estat d’ànim i les seves inquietuds. Seguidament les comparteixen amb la resta de companys llegint-les en veu alta. Això fa que el nen que la llegeix pugui exterioritzar els seus sentiments i la resta de companys desenvolupen l’empatia i es posen a la pell del seu company.
El documental em va fer pensar en moltes coses i recordar alguns moments de la meva vida.
Se’m van posar els pels de punta quan la nena explicava que el seu pare s’havia mort feia temps, i ella no havia dit res als seus companys. Aquesta nena estava sofrint per dins, no deixava que cap dels seus companys l’ajudes ja que era una cosa que ho duia dins i no ho treia. La veritat és que jo vaig passar per una situació molt pareguda, l’únic és que jo era més gran. Quan jo tenia setze anys els meu pare va morir d’un vessament cerebral, és a dir, que va ser una mort sobtada. He de reconèixer que ho vaig passar bastant malament, ja que no expressava tot el que duia dins, ho tenia tot emmagatzemat al meu interior i no deixava que ningú hi entrés, per tal de poder ajudar-me. La veritat és que aquella nena em va fer tornar a sentir i a recordar coses del passat i em va fer pensar que si tal vegada ens ensenyessin com el professor Toshiro potser m’hauria ajudat a treure els meus sentiments d’una manera diferent.
La forma de treballar a través dels propis sentiments, em pareix una forma molt enriquidora, ja que a partir d’ells es poden treballar molts d’aspectes com són l’amistat, la companyonia, els valors...
Al documental dona gust poder veure com tots els infants treballen junts, és un grup molt unit, ho comparteixen tot, fins i tot els càstigs per tal de no deixar de banda als seus companys.
Des de el meu punt de vista l’escola és un lloc en el que aprenem a ser persones, a respectar i compartir experiències amb la resta dels nostres companys, un lloc on podem empatitzar els nostres problemes, en definitiva, és un lloc en el qual podem aconseguir una base emocional solida que ens permetrà relacionar-nos d’una manera sana amb la resta de persones de la societat.
L’ultima frase per acabar amb aquest comentari i aquesta opinió personal és que hem de ser feliços creixent amb el respecte propi i l’aliè.
Perquè que he triat aquest treball?
De tots els treballs realitzats a l’assignatura aquest és el treball que més m’ha agradat, el que més m’ha transmès.
El mestre Toshiro Kanamori educa als nens des d’un ambient de respecte absolut, treballant els sentiments, els valors i l’empatia.
Fa que els nens aprenguin a cercar al seu interior i a no emmagatzemar els sentiments, les emocions sinó tot al contrari, els ensenya a exterioritzar-los. D’aquesta manera els nens creixen feliços a partir del propi respecte i de l’aliè.
Com ja he dit amb anterioritat, jo vaig passar per una situació complicada, la mort del meu pare, si tal vegada hagués tingut un mestre com en Toshiro, no m’hagués set tan difícil exterioritzar el meu estat d’ànim i els meus sentiments.
Per totes aquestes coses ha estat el treball que més m’ha agradat. Tots voldríem haver tingut tenir un mestre com en Toshiro.
És un documental que educa per a la vida, una lliçó de vida.
I per finalitzar algunes de les frases de Toshiro Kanamori:
“ Les relacions d’amistat és creen pensant en els sentiments dels altres. Aprendre a pensar en els demés els hi ha ensenyat la clau de la felicitat”
“Esteu aquí per ser feliços. Tots teniu que ser feliços. Si una persona no és feliç, ningú ho serà.”
“Quan la gent t’escolta de debò, viu per sempre en el teu cor”
El documental està dividit en quatre parts:
Primera part: http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=8-mPRGLpzP0
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=6HA6BFsD57U
Quarta part: http://www.youtube.com/watch?v=vA_qA526-hU
miércoles, 19 de enero de 2011
Representamos sobre una pieza de barro
Una de los trabajos que más me ha transmitido, que más me ha hecho sentir fue el que realizamos el último día, la actividad de confianza con otra persona y la representación de aquello que habíamos sentido en una pieza de barro.
La verdad es que esta actividad la realice con una persona con la que tengo mucha confianza, por lo cual yo estaba totalmente segura y confiaba plenamente en ella. A la hora de representar lo que había sentido en la pieza de barro, represente una cosa abstracta, con muchas curvas, con alturas diferentes, y con bolas bien aferradas al suelo, así era como me había sentido yo, como una pelota que iba de un lado hacia otro, hacia arriba, hacia abajo, pero segura en todo momento, sin miedo a caer, sin miedo a nada, como un alma libre pero constantemente vigilada.
La verdad es que esta actividad la realice con una persona con la que tengo mucha confianza, por lo cual yo estaba totalmente segura y confiaba plenamente en ella. A la hora de representar lo que había sentido en la pieza de barro, represente una cosa abstracta, con muchas curvas, con alturas diferentes, y con bolas bien aferradas al suelo, así era como me había sentido yo, como una pelota que iba de un lado hacia otro, hacia arriba, hacia abajo, pero segura en todo momento, sin miedo a caer, sin miedo a nada, como un alma libre pero constantemente vigilada.
Lámina de Tinta China
Una de las láminas que más me ha gustado de las que hemos realizado en la clase de plástica ha sido la de plasmar con tinta china dieciséis formas con un mismo material, en mi caso con una pinza de la ropa.
En un primer momento me pareció una lámina un poco complicada, ya que desde mi punto de vista una pinza no podía dar tanto juego, pero poco a poco me fue gustando, ya que cada vez iban saliendo nuevas formas, todas ellas abstractas, sin ningún significado.
Poco a poco fue llegando el final, el momento de observar como habían quedado todas las formas que salían al trabajar simplemente con una pinza, y el resultado fue positivo, yo me sentía satisfecha de mi trabajo.
Quiero decir que esta ha sido la primera vez que he trabajado con tinta china y la verdad que es una nueva experiencia, una nuevo material con el que poder trabajar, plasmar, llevar a cabo nuestras pequeñas “obras de arte”.
En un primer momento me pareció una lámina un poco complicada, ya que desde mi punto de vista una pinza no podía dar tanto juego, pero poco a poco me fue gustando, ya que cada vez iban saliendo nuevas formas, todas ellas abstractas, sin ningún significado.
Poco a poco fue llegando el final, el momento de observar como habían quedado todas las formas que salían al trabajar simplemente con una pinza, y el resultado fue positivo, yo me sentía satisfecha de mi trabajo.
Quiero decir que esta ha sido la primera vez que he trabajado con tinta china y la verdad que es una nueva experiencia, una nuevo material con el que poder trabajar, plasmar, llevar a cabo nuestras pequeñas “obras de arte”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)